El passat 16 d’octubre la militància dels CJC a Catalunya es reunia en una plenària per a debatre la situació política actual i traçar les principals línies d’acció pel present curs polític. Les restriccions que havien caracteritzat els dos darrers anys, com a conseqüència de la covid-19, sembla que es relaxaran durant les properes setmanes, però no ho farà l’explotació i les paupèrrimes condicions de vida de la joventut d’extracció obrera i popular.
La realitat és que aquest any, la classe obrera en general, i la joventut en particular, afronten una ofensiva comparable a la patida entre el 2008 i el 2012. La pèrdua de poder adquisitiu, amb un increment del 5,5% del IPC que no és compensat per l’irrisori increment de 15 euros del SMI, es suma a un atur juvenil de més del 33% a Catalunya, el que situa a la joventut obrera sense perspectives de futur. La realitat laboral de la joventut a Catalunya és desoladora, amb una temporalitat de més del 85% i un salari inferior als 14000 euros anuals, la construcció d’un projecte de vida independent sembla una quimera, tal i com demostren les estadístiques que situen la edat mitjana d’emancipació en 32 anys.
Aquesta modificació del mercat laboral, que no afecta a les relacions de producció en sí, va acompanyada en el plànol educatiu amb una sèrie de reformes que pretenen adaptar l’educació a les necessitats empresarials, tal i com demostren la LOMLOE, la LOSU i la llei de la FP, que busquen crear treballadors hiperqüalificats i escassament remunerats, a la par que subordinen la recerca i la innovació als interessos del capital. De fet, la Generalitat, malgrat la retòrica progressista i la proclama de que el que necessita la classe treballadora és la creació d’un projecte nacional independent, rema en la mateixa direcció que el govern d’Espanya. L’ordenança de la llei de la FP és calcada a la llei que vol presentar el ministeri, donant-li particular importància a la formació dual, la llei de la ciència catalana incentiva, com la LCTI, la participació de les administracions públiques en el capital mercantil, alhora que promociona el mecenatge i la transferència, col·locant la recerca al servei dels interessos privats i part de la LOSU porta ja anys aplicant-se a les universitats públiques catalanes, que a dia d’avui continuen ostentat els preus de matrícula més elevats de tot l’estat.
La difícil situació en la que es troba la joventut obrera, producte de l’increment de l’explotació per part del capital, junt a les nul·les perspectives de futur empenyen als joves cap a un oci individualista i alienant que busca desactivar qualsevol tipus de resposta organitzada. Tot això genera el brou de cultiu per a les malalties mentals, moltes de les quals tenen relació amb la realitat materials dels joves d’extracció obrera i popular. De fet, les darreres estadístiques situen ja el suïcidi com a la principal causa de mort entre els joves.
Davant d’aquesta nefasta situació, davant de l’ofensiva desplegada contra la classe obrera en el seu conjunt, davant l’increment de l’explotació i la manca de perspectives de futur, a les portes de la materialització d’una profunda crisi econòmica, símptoma d’un mode de producció moribund que vol morir matant, constatem que la joventut obrera ha de confiar únicament en les seves forces, no deixar-se endur per un o altre sector de la burgesia en pugna, adquirir consciència de que només ella podrà acabar amb l’explotació que la manté en la misèria.
Des dels Col·lectius de Joves Comunistes s’afronta amb decisió i determinació, però també amb l’esperança i la convicció d’aquells que saben que només poden guanyar, la difícil situació actual, amb la intenció d’aixecar la bandera vermella en cada centre de treball, en cada centre d’estudis, en cada barri. En l’any del congrés del centenari constatem que ha arribat el moment de donar una passa endavant, de preparar l’ofensiva, de trial el necessari.
