El Govern de la Generalitat, presidit per Pere Aragonès, anunciava fa pocs dies un «paquet» de mesures anticrisi a on figuraven qüestions com l’ampliació de la T-Jove fins als 30 anys i un exigu ajut de 100 euros per cada nen escolaritzat, la qual cosa ni tan sols compensa l’increment del 29% del preu del material escolar. Però, sense cap mena de dubte, la mesura estrella que presentava ERC era un bo jove català destinat a «facilitar l’emancipació dels joves».
El problema de l’habitatge a Catalunya – dins del marc del capitalisme – és un problema estructural. Fa escassos mesos publicàvem una breu resolució a on s’abordava la qüestió, tot assenyalant que l’habitatge, dintre de la societat capitalista, compleix una doble funció sent, al mateix temps, el lloc de reposició i reproducció de la força de treball i una mercaderia més. És, justament, aquesta concepció de l’habitatge com a mercaderia la que explica l’increment constant dels preus del lloguer, ja que opera la lògica de la cerca del màxim benefici possible. A la ciutat de Barcelona, per exemple, el preu del lloguer mitjà ronda els 920 mensuals, el que sumat a salaris entre la joventut que no arriben als 1000 euros al mes, genera un còctel explosiu el resultat del qual es que només el 16% dels joves menors de 30 anys han pogut emancipar-se.
El decreixement de la taxa de guany ha portat als capitalistes a innovar en vies per a incrementar l’explotació de classe. La reforma laboral, aprovada pel govern de PSOE-UP n’és un bon exemple. La flexibilització i el treball a demanda, és a dir, l’ús de la força de treball només quan és necessària per tal d’incrementar la productivitat, ha arribat per quedar-se. Això implica, necessàriament, un increment de la pluriocupació per tal de poder tenir salaris que permetin la mera subsistència, el que acaba significant treballar per 2 o 3 empreses, amb menys drets laborals, menors salaris i amb l’espasa de Dàmocles que és l’atur sempre penjant sobre els nostres caps.
Amb aquesta situació, algú ha de vetllar per a que aquesta malmesa força de treball pugui continuar reproduint-se i que la roda de la producció mai s’aturi, malgrat la disminució dels salaris reals i l’increment salvatge de l’explotació. I aquest algú, garant dels interessos comuns dels capitalistes, no és un altre que l’estat. Mitjançant ajuts i subvencions, com la renda garantida o el mateix bo de lloguer jove, asseguren unes mínimes condicions de vida per al proletariat, amb l’objectiu últim de que continuï generant valor pels capitalistes. Al cap i a la fi, aquestes subvencions del lloguer no són més que una transferència de les rendes del treball al capital, ja que els diners provenen dels impostos que paguen els treballadors i acaben, de nou, a la butxaca dels capitalistes. En definitiva, assistim, de nou, a una «privatització» dels diners públics que venen a afegir una capa més de maquillatge al problema de l’habitatge, amb l’objectiu de dissimular que el problema enfonsa les seves arrels al propi mode de producció.
Però és que, fins i tot, si assumíssim una presumpta bona intenció per part de, en aquest cas, el govern de la Generalitat, la realitat és que el bo de lloguer jove no soluciona en absolut la precària situació dels joves. Per començar perquè es dona a aquells joves que ja disposen d’un contracte de lloguer, deixant automàticament fora a tots aquells – una immensa majoria – que no poden ni plantejar-se l’emancipació. A més a més, de la mateixa manera que va fer el govern espanyol, situa que el lloguer màxim per a poder optar a la subvenció serà de 950 euros a l’AMB, la qual cosa implicarà deixar fora a una gran quantitat de sol·licitants ja que, recordem, el lloguer mitjà a la ciutat ronda els 920 euros mensuals. A això s’ha de sumar que la partida pressupostària està limitada a 29M d’euros, que la quantia màxima de la subvenció serà de 250 euros i que serà necessari el compliment de requisits burocràtics, com estar empadronat al pis de lloguer, que implicarà que molts joves no puguin accedir a les subvencions.
En definitiva, una vegada més el Govern de la Generalitat utilitza les «polítiques socials» per, d’una banda, subvencionar de manera indirecta als propietaris i, per l’altre, agitar la bandera del nacionalisme esgrimint que el bo de lloguer 2.0 de la Generalitat és millor que el del govern central. Una vegada més, ens volen fer creure que el problema no és el capitalisme sinó la seva gestió, tot fent passar a ERC com a una força alternativa al PSOE o a UP. La realitat però es tossuda, i és que el reformisme no és només incapaç de solucionar els problemes de la classe obrera sinó que, a sobre, pretén apartar-la del que és el seu paper històric; la construcció del socialisme-comunisme.
Una vegada més, ells legislen pels seus i som nosaltres de nou qui hem de vetllar pels nostres interessos. Aquest cop no ens trobaran amb les mans obertes, ens trobaran amb els punys tancats.
Comitè Nacional dels CJC-Catalunya
