En els darrers mesos s’ha produït una gran ofensiva del capital contra la classe treballadora amb l’excusa de la crisi capitalista catalitzada per la pandèmia. Les mesures del govern de coalició socialdemòcrata dirigides a l’actualització i la recruada de l’explotació capitalista, el tarifazo elèctric, la llei rider, els ERTOs, les mesures de flexibilització laboral, etc. han trobat en la Generalitat un fidel col·laborador. La gestió de la Generalitat ha estat, en tot moment, favorable als interessos del capital, per molt que intentin marcar diferències amb el govern central. El nou anunci del Departament de Drets Socials de la Generalitat en relació a la crisi de l’habitatge n’és un exemple.
Segons ha exposat la Generalitat, a partir de setembre serà la pròpia institució qui pagui els lloguers de les persones vulnerables, destinant així una partida pressupostària de 20 milions d’euros a mantenir artificialment els beneficis que suposa l’especulació immobiliària per a bancs i fons voltors. Amb els desnonaments “prohibits”, segons el Govern central, la realitat és que a Catalunya s’han executat 2437 llançaments en el primer trimestre de 2021, la majoria d’ells a Barcelona, la província amb més desnonaments de tota Espanya. Això no és casual, i és que els lloguers a Barcelona oscil·len entorn als 1000 euros mensuals, el que fa que moltes famílies hagin de destinar més del 50% dels seus ingressos a sufragar els costos de l’habitatge. La situació entre els joves és encara més greu, i es que amb un atur juvenil de més del 40% i uns salaris miserables, com a conseqüència de l’extrema flexibilitat i precarietat del treball juvenil, els joves haurien de destinar més del 95% del seu salari a pagar el lloguer, la qual cosa porta a que l’edat d’emancipació es situï ja per sobre dels 30 anys i obligui a la joventut a compartir pis per a poder sobreviure.
És en aquest context on la Generalitat, amb la voluntat de mantenir intacta l’esfera de l’especulació immobiliària, ha decidit sufragar els costos del lloguer a famílies vulnerables amb diners públics. La mesura, ineficient i populista, xoca frontalment amb les necessitats d’una classe obrera cada cop més extenuada. En comptes de l’expropiació forçosa i sense indemnització dels immobles en mans de la banca i dels terratinents, amb l’objectiu de posar aquests habitatges a disposició de les famílies obreres i de la joventut, la Generalitat decideix continuar engreixant els comptes bancaris dels especuladors, oferint una mesura temporal als afectats que, lluny de millorar la seva situació d’una manera efectiva, allarga l’agonia mantenint a milers de famílies amb l’espassa de Damòcles a sobre del cap.
Lluny dels focus de les càmeres, la Generalitat no ha tingut escrúpols en enviar als antiavalots a fer fora a la gent de les seves cases o a reprimir el moviment per l’habitatge que s’organitza als barris per fer front a la insaciabilitat del capital, desallotjant, entre d’altres, estructures veïnals com el Banc Llavors, la Casa Buenosaires, el Casal Popular de Joves de Lleida, etcètera. Davant de l’organització de la classe obrera, el capital només pot recórrer a la repressió i a les cortines de fum, i és justament això el que està fent la Generalitat. La mesura aprovada recentment permet amagar sota la catifa el problema estructural al que ens enfrontem i que no farà més que agreujar-se, sota el capitalisme totes les esferes de la vida són susceptibles de ser una mercaderia, el que comporta benefici per uns pocs i misèria per a una immensa majoria
Davant de la repressió i davant de les mesures populistes i ineficients del Govern de la Generalitat, des dels Col·lectius de Joves Comunistes fem una crida a la classe obrera en general, i a la joventut en particular, a l’organització entorn a estructures de classe independent que ens permeti fer fermes passes endavant. Només conquerint el poder polític, només amb una classe obrera organitzada i conscient, podrem construir un món a on l’habitatge digne estigui garantit per a la majoria de la població i a on uns pocs no és lucrin amb el patiment de la majoria. La consigna és clara, o ells o nosaltres.
“Excepte el poder, tot és il·lusió”. Tria allò necessari, tria comunista.
