Com venim senyalant en els darrers mesos, la crisi econòmica catalitzada per la pandèmia ha produït un empitjorament general de les condicions de vida de la classe obrera. En l’esfera productiva, el govern de coalició socialdemòcrata ha donat prioritat en tot moment al manteniment de la producció sobre la salut dels treballadors i, lluny de complir amb la seva promesa de derogar la Reforma Laboral de 2012, ha aprovat una nova reforma, fruit d’una negocació tripartita amb CCOO i UGT i la CEOE, que ha mantingut inalterats els elements essencials de l’anterior i que ha servit per adaptar el marc legislatiu a les noves necessitats d’explotació del capital. Així mateix, en l’esfera reproductiva de la força de treball, és a dir, la dels conjunt de mitjans de vida que l’individu necessita per conservar-se i poder treballar, l’augment de l’IPC del 5,9% a Catalunya durant l’any 2021 va suposar una disminució de la capacitat adquisitiva de la classe obrera per a accedir als productes de consum i subministrament bàsics, al mateix temps que les dificultats d’accés a un habitatge han augmentat considerablement, aspecte en el qual es centrarà aquest article.
Segons dades del Consell General del Poder Judicial, Catalunya és la comunitat autònoma on més desnonaments es produeixen de tot l’Estat espanyol, amb 9.398 desnonaments durant l’any 2021 (22,7% del total), havent augmentat la xifra en un 38,95% respecte l’any anterior. En aquest sentit, és destacable que, a diferència del període entre el 2008 i el 2012, on la majoria de llançaments van produir-se per execucions hipotecàries, el 68% dels desnonaments que van tenir lloc el 2019 van ser contra arrendataris, sent així que el contracte de lloguer progressivament està deixant de ser una opció viable per a les famílies de classe obrera. Concretament, a la província de Barcelona, cada dia una mitjana de 19 famílies es veuen obligades a abandonar la seva llar com a conseqüència d’un desnonament i, només a la ciutat de Barcelona, van tenir lloc 1.755 desnonaments. D’altra banda, pitjors encara són les perspectives per a la joventut de classe de obrera, doncs la taxa d’emancipació de persones entre 16 i 29 anys, atenent a l’informe de la Direcció General de la Joventut, ha caigut del 32,3% que hi havia al 2007 fins al 16,3% que es va registrar al segon trimestre del 2021.
L’habitatge, dintre de la societat capitalista, compleix al mateix temps, com a valor d’ús (capacitat d’una mercaderia de satisfer una necessitat social), la funció d’ésser el lloc de reposició i reproducció de la força de treball i, com a valor de canvi , la de ser una mercaderia intercanviable per altres existents en el mercat. Com demostren les dades anteriors, és aquesta segona atribució la que prima dins d’aquesta contradicció, doncs el mercat immobiliari, com tota la resta de sectors de l’economia, es regeix per les lògiques d’acumulació de capital i d’obtenció del màxim benefici possible, tot i que això es suposi unes pitjors condicions d’habitabilitat per a les famílies obreres. És en aquest sentit que es pot entendre el procés de gentrificació que pateix la ciutat de Barcelona, on el preu del lloguer ha passat d’una mitjana general de 408,27 euros l’any 2000 a una de 913,73 el 2021. Així, el foment del turisme i la construcció d’edificis destinats a ser apartaments turístics, entre altres factors, han donat lloc a que molts barris de la ciutat que anteriorment eren considerats residencials cada cop són més inaccessibles per a la classe obrera (a títol d’exemple, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, des del 2014 fins al 2021, el preu mitjà del lloguer al Poblenou ha augmentat 654,30 euros fins a 945,90 i el de la Verneda i la Pau de 565,50 a 743,70). D’aquesta manera, el recent estudi de l’Oficina Municipal de Dades ha xifrat la disminució de residents que han viscut sempre a la ciutat en un 49,6%.
Parallelament, les dinàmiques d’acumulació inherents al capitalisme han portat a la concentració de la propietat privada d’immobles en cada cop menys mans, sent així que, atenent a un estudi de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, el 2,3% dels propietaris controlen el lloguer del 32,4% dels pisos de Barcelona. Arrel de la crisi de 2008, els denominats fons de capital risc (fons voltors), com Blackstone, Lone Star o Cerberus, es van dedicar a comprar massivament crèdits hipotecaris pendents de pagament als principals bancs de l’Estat espanyol (BBVA, Caixabank, Santander, etc.). L’objectiu d’aquestes adquisicions no era que se’ls pagués el deute pendent, sinó l’obtenció dels immobles per tal d’especular amb aquests i fer-se amb el monopoli del mercat immobiliari. Per donar algunes dades, entre els anys 2015 i 2019, els tres fons voltors mencionats van acaparar la meitat dels 142.400 milions d’euros dels actius que es van traspassar, segons la recompilació realitzada per la consultora Haya Real State. Per tant, s’observa com el “rescat bancari” va donar lloc a una internacionalització del control del “mercat del totxo”, on els bancs nacionals han quedat subordinats a empreses multinacionals. D’aquestes entitats, la més coneguda és el fons d’inversió Cerberus, doncs ha estat la principal diana del moviment per l’habitatge a Catalunya. Al mateix temps, Cerberus, que controla 15.874 habitatges a tot l’estat, especialment concentrats a Catalunya i València, és propietària d’empreses com Dyncorp o Aggressive Training Solutions, dedicades a la compravenda armamentística, l’entrenament de mercenaris, el tràfic d’esclaus i la prostitució infantil.
Per tal de mitigar les possibles respostes obreres als problemes de l’habitatge, els diferents mitjans de comunicació i els partits polítics més conservadors han desplegat una important campanya ideològica de criminalització de l’ocupació, utilitzant el pràcticament inexistent perill de que s’ocupi una casa ja habitada per emmascarar la defensa de la propietat privada dels grans tenidors. Així, es desvia l’atenció del fet que a la ciutat de Barcelona hi ha 29.613 pisos buits destinats a l’especulació i s’aconsegueix situar com als enemics, no als propietaris d’aquests pisos, sinó a les persones més vulnerables que es veuen forçades a ocupar perquè el sistema no els ofereix altra alternativa. No obstant això, d’altra banda, és important situar que, els moviments de resistència de la classe, com és el cas del de la defensa de l’habitatge a través de l’ocupació, tot i ser necessaris, no s’han de romantitzar ni considerar com a fins en si mateixos, sinó com una eina útil per a millorar les condicions immediates de vida i d’elevar la consciència de classe, tenint en compte el caràcter limitat i temporal de qualsevol mesura sota el mode de producció capitalista.
Per últim, no es pot obviar el paper imprescindible que tenen el conjunt de les institucions del conjunt de l’Estat per a que es perpetuï aquesta situació. D’una banda, cal destacar la constant repressió que té lloc cada dia en els desnonaments, molts d’ells il·legals per no respectar la moratòria del COVID i amb un desplegament excessiu de violència física per part dels mossos d’esquadra (amb detencions il·legals incloses), tot i les promeses del president Pere Aragonès sobre la seva “modernització”. A més, cal afegir-hi la recent decisió dels jutjats de Barcelona d’ampliar l’horari diari d’execució dels desnonaments que pretén fer menys efectiva la possible resistència contra aquesta. D’altra banda, a nivell d’activitat prestacional de l’Administració, les principals mesures que ha pres la Generalitat al respecte han estat el programa Reallotgem i la Llei 1/2022 per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge. El programa Reallotgem consisteix en que els ajuntaments assumeixin el pagament del lloguer de les persones considerades vulnerables per un informe favorable de la mesa d’emergència. Així doncs, a banda de que l’abast d’aquest programa ha estat clarament insuficient fins ara, queda clar que la prioritat de la Generalitat és que els propietaris puguin obtenir les rendes dels lloguers, encara que això suposi la pèrdua de milions d’euros de diners públics. Pel que fa a la nova llei d’habitatge, tot i que s’ha venut que solucionaria gran part dels problemes de l’habitatge, pràcticament no ha alterat la legislació prèviament existent: en essència, només ha canviat la consideració de grans tenidors per als propietaris de més de 10 habitatges (a diferència dels més de 15 establerts fins ara) i ha establert l’obligació d’oferir un lloguer social en determinats casos d’ocupació.
Davant les nombroses problemàtiques d’habitatge que afrontem el jovent de classe obrera, com la impossibilitat d’emancipació, els preus desproporcionats, la gentrificació, la por de la inestabilitat, la carestia general de la vida, la crisi econòmica, etc., els comunistes tenim clar que qualsevol govern gestor del capitalisme, sigui de caire socialdemòcrata o liberal, prendrà les mesures necessàries per assegurar que els propietaris d’immobles i la classe dominant no deixin d’obtenir beneficis en detriment de la classe obrera, ja que cap gos mossega la mà de qui li dona de menjar. Depèn de nosaltres transformar la ràbia en resposta.
Per aquesta raó, cridem al conjunt de la joventut de classe obrera a organitzar-se als Col·lectius de Joves Comunistes i a les estructures de classe. Per tal de posar fre al capitalisme que ens explota sense miraments i ens despulla de tota dignitat, cal construir una societat que treballi pels interessos de la nostra classe i on l’accés a l’habitatge sigui generalitzat a través de parcs d’habitatge públic i gratuït i on sigui la satisfacció de les necessitats socials i no la maximització dels guanys el criteri per a la construcció i assignació d’habitatges.
