Tal com hem vingut apuntant els darrers anys els CJC a Catalunya respecte la qüestió de l’habitatge en general, i en particular de la situació a la ciutat de Barcelona, les polítiques socialdemòcrates juguen un paper clau per contribuir a apuntalar la reproducció de la societat burgesa. En aquest cas, parlem sobre com les polítiques urbanístiques municipals dels darrers 8 anys han cristal·litzat en una sèrie de rehabilitacions de l’espai públic urbà que no aborden les problemàtiques radicals de la classe obrera en matèria d’habitatge ni d’ordenació de l’espai, sinó que aquestes són absolutament funcionals als interessos de les diferents capes de la burgesia, la qual competeix pel repartiment dels nínxols de mercat que s’obren a la ciutat capitalista.
Han sigut particularment mediàtiques les anomenades superilles, una actuació urbanística focalitzada, per ara, en barris dels districtes de l’Eixample i Sant Martí. Les rehabilitacions en qüestió s’executen amb el pretext de dotar els carrers, fins ara amb un ús predominant de l’automòbil, d’un ús actiu per part del veïnat. Una idea que, a priori, pot tenir fins i tot bona acollida tenint en compte que la morfologia urbana capitalista no respon de manera planificada a necessitats que van més enllà de la reproducció de la força de treball, la circulació del capital, distribució i transport de les mercaderies. Poden, per tant, percebre’s com actuacions necessàries per afavorir les condicions de la classe obrera.
En aquí analitzem l’altra cara de la moneda en un dilema que la política burgesa mai no és capaç d’abordar, i que sempre planteja el debat sobre el sensacionalisme, l’electoralisme i, fins i tot, el xantatge sobre qui ha de carregar la culpa dels alts nivells de contaminació -per descomptat, no en termes de classe, sinó en termes individuals de posicionament a favor o en contra de les superilles-. Cal parar especial atenció quan s’intenten fer passar els interessos de la classe dominant -que actua via els partits que es tornen als diferents governs- com interessos del conjunt de la societat. La discussió ha de prendre necessàriament el caràcter de classe, que és la base sobre la qual escimenta la societat capitalista.
La crítica, doncs, no es dirigeix cap a les superilles en abstracte, com és habitual des de sectors reaccionaris o aliens al govern municipal que volen disputar-se el control polític de la ciutat. La crítica comunista es dirigeix cap a la incapacitat dels governs socialdemòcrates en resoldre les principals problemàtiques de la ciutat, on s’hi troben, entre d’altres, l’accés a l’habitatge i l’ordenació del territori al servei del capital.
Les rehabilitacions urbanes responen, essencialment, a una revalorització contínua de l’espai urbà, necessària per als rendistes i la patronal dels diferents sectors que es reparteixen la ciutat. La ciutat, sovint entesa per la burgesia com una mercaderia més a la pràctica, es nodreix de les rehabilitacions constants sobre l’espai públic, amb finançament via impostos, d’on els propietaris i les empreses n’extreuen els guanys. Tant se val si parlem del sòl urbà públic o privat; sota el capitalisme, aquest sòl serà a disposició de la burgesia per explotar a la nostra classe, i serà a disposició dels rendistes parasitaris per espoliar a les famílies treballadores. L’espai de titularitat pública, com tot allò públic sota el capitalisme, no escapa del caràcter de classe de l’Estat, i per tant, serà posat al servei de la classe dominant organitzada al poder.
En aquest marc és on entra també la qüestió de la gentrificació, amb casos flagrants d’actualitat com el de les veïnes de la Casa Orsola. Un problema que, des de fa anys, la socialdemocràcia ha atribuït barroerament al turisme, l’especulació, i altres factors producte del desenvolupament capitalista, tot aïllant els elements de la matriu del mode de producció en que s’encaixen. Després de vuit anys amb En Comú Podem a l’Ajuntament, no s’ha evitat que el turisme continuï massificat arreu els barris de Barcelona com si d’un parc d’atraccions es tractés, ni s’ha assolit cap avenç en matèria de dret a l’habitatge. Els lloguers han passat d’una mitjana de 734€ al 2015 a 1.077€ al 2022, sent el districte de Nou Barris en l’actualitat el districte amb un preu més baix de mitjana (774€ al 2022). L’accés a l’habitatge no ha deixat, ni deixarà de ser sota el capitalisme, una qüestió subjecta a la capacitat econòmica de cada família per accedir a un lloguer o una hipoteca, tractant-se en tot moment com una mercaderia i no com un producte d’ús per viure. En vuit anys, els desnonaments no s’han aturat, els barris obrers continuen amb famílies amuntegades i, per desgràcia, hem de dir que la insalubritat i les condicions de vida infrahumanes a la que s’han vist abocades a viure moltes famílies, també ha costat vides. Tot plegat, sense cap responsabilitat assumida des de l’Ajuntament.
En un moment de canvi al govern municipal, encara hem pogut veure com els darrers dies de mandat, la regidora d’urbanisme i ecologia, Janet Sanz, ha fet un esforç en justificar i promocionar la seva gestió negant els efectes negatius que ha implicat aquest model urbà sobre la classe obrera i sectors populars. En un article publicat a El Crític intentava desmuntar algunes crítiques vingudes des d’organitzacions veïnals, reduint els problemes de la ciutat a una sort de voluntat en mans d’especuladors i mala gestió de governs superiors, sense que l’ajuntament hi tingui cap responsabilitat o competència sobre les actuacions que es donen sota el seu mandat. De fet, afirma literalment “Correm el risc de pensar que la gentrificació és un fenomen natural, inevitable, resultat exclusiu de les millores urbanístiques, i que l’única manera d’evitar-la és conservar els carrers plens de cotxes, de fum i de soroll. Però és un fals dilema. La gentrificació n’és la conseqüència, la causa n’és l’especulació”. Fins aquí, la capacitat analítica socialdemòcrata mostra una no poc sorprenent limitació a l’hora de comprendre el fenomen de la gentrificació. Atribuir l’especulació com a causa de la gentrificació, ennuvola completament l’arrel de la qüestió, ja que la mateixa especulació és conseqüència també de la natura del mode capitalista de producció, de la qual ells han acceptat orgullosament formar part en la gestió.
Malgrat els seus intents de desentendre’s del que implica acceptar formar un govern municipal, de facto, al servei del capital, les últimes dades que arriben són tossudes i confirmen la sospita. Un lloguer al carrer Consell de Cent costa de mitjana al voltant de 3000€ mensuals, i els pisos turístics s’han triplicat; l’increment dels lloguers als carrers on s’ha dut a terme l’actuació urbanística s’ha triplicat respecte als carrers adjacents. Tanmateix, el preu per metre quadrat en aquests carrers ha augmentat un 87% l’últim any i mig, mentre que el lloguer a Consell de Cent ha pujat un 110%. Com hom es pot imaginar, aquestes xifres a l’Eixample, que de per sí és un districte inaccessible per a la major part de la classe obrera, es confirma allò que negava que passaria Janet Sanz: que a Barcelona no s’ha d’escollir entre salubritat o pagar el lloguer.
I és que en afegiment, l’ex-regidora encara s’adelitava presumint que a l’Eixample de mitjana s’ha encarit un 1% el lloguer, i que l’increment dels lloguers s’ha donat a barris com la Bordeta de Sants, el Gòtic i el Born de Ciutat Vella, Can Peguera de Nou Barris o el Parc de la Llacuna del Poblenou. Com si, efectivament, la gentrificació no consistís en que els barris perifèrics pateixen els pitjors efectes en termes de preus, en tant que filtre econòmic de classe que implica l’expulsió del veïnat. La ceguera de la que parla l’ex-regidora a l’article, potser és ben bé la que pateixen aquells que sota discursos populars, són la millor crossa servil a la burgesia i als rendistes.
En aquest context, cridem a no caure en dilemes que no posen al centre del debat la qüestió de la classe social organitzada al poder, per tal de dur a terme un veritable programa polític que serveixi als interessos obrers i populars. Un poder que no s’assolirà en uns comicis burgesos. Cal analitzar aquestes rehabilitacions urbanes sota unes coordenades polítiques que responguin a les nostres necessitats col·lectives, a no alinear-nos sota projectes polítics que se senten còmodes gestionant la nostra misèria i apuntalant la reproducció del capital en les seves diferents vessants. En definitiva, cal defensar un model de ciutat que només es podrà conquerir plenament amb la classe obrera organitzada al poder, ordenant el territori científicament segons les nostres necessitats, i fent del dret a l’habitatge llei prenent nosaltres mateixos allò que produïm i posant-ho al nostre servei. Perquè qualsevol política que no cerqui la superació revolucionària de tot allò que genera la nostra misèria, només està contribuint a perpetrar-la d’una manera més o menys assumibles per als explotadors.
Ni un vot de confiança en l’oportunisme, cap confiança en la socialdemocràcia.
Reprenem les eines i transformem la ràbia en resposta organitzada!
