El sistema científic-tècnic català (i espanyol) descansa sobre tres pilars; la total subordinació de la recerca als interessos del capital, la manca de recursos i l’explotació salvatge de la plantilla. L’hegemonia de la ideologia liberal es fa palpable en l’individualisme que impera en el sector, en la competència desapiadada que es dona entre grups de recerca i companys per tal de poder aconseguir les engrunes que reparteix la Generalitat, el que dificulta, sense cap mena de dubte, l’avenç científic i alenteix la recerca en sectors que podrien millorar àmpliament la qualitat de vida de la classe treballadora.
A això se li ha de sumar la paupèrrima situació en la qual es troba la plantilla. A la cada cop més gran divisió entre treball intel·lectual i manual (entre investigadors i tècnics), es suma una extrema jerarquització de la plantilla i unes condicions laborals nefastes; treball en negre, sense contracte, falsos autònoms que s’instal·len en el món de la recerca, manca d’oportunitats d’estabilització, contractes en frau de llei i concatenació de contractes temporals durant més de 10 anys són algunes de les condicions en les que es troba el personal i que afecten, molt particularment, als joves que inicien la carrera investigadora.
Sobre aquests pilars han entrat a legislar els governs espanyol i català. Fa poques setmanes el ministeri que encapçalava Pedro Duque va presentar un avantprojecte de modificació de la LCTI que venia a aprofundir en la interrelació entre la recerca pública i el sector privat, a la par que devaluava, encara més, les condicions de treball de la plantilla. El mantra de la col·laboració públic-privada va tornar a sortir a la palestra, amb la intenció de modernitzar el teixit productiu, mentre es declarava a extingir la via funcionarial i se li retallaven drets al conjunt de la plantilla.
Per la seva part, la Generalitat ha demostrat ser una vegada més l’alumne avantatjat, deixant clar que per moltes diferències que diguin tenir, en el fonamental, en mantenir vigent l’explotació capitalista, estan d’acord.
Ja en el preàmbul l’avantprojecte de la llei de ciència catalana exposa la “necessitat” de flexibilitzar i especialitzar el sistema universitari, és a dir, adaptar-ho a les necessitats de la producció, i de desenvolupar el pacte per la indústria fomentant l’emprenedoria, o dit d’una altra manera, sufragar el cost de la recerca que les empreses necessiten per continuar essent competitives.
De fet, els objectius que es marca la Generalitat no deixen cap espai pel dubte; incrementar la competitivitat de l’economia catalana, mitjançant la transferència de coneixement a l’empresa i avançar cap a un model de finançament públic-privat. En aquesta línia, el Govern pretén impulsar programes de mecenatge estudiant la possibilitat d’oferir incentius fiscals i declarant els donatius a la recerca com objecte de deduccions, incrementant encara més el control que té el capital sobre la recerca. La creació de l’Agència de Competitivitat de l’Empresa pretén fer d’intermediari en la cerca del finançament privat, una mesura que juntament amb els convenis de col·laboració que es podran establir amb la indústria, la preponderància del dret privat en la transmissió dels drets sobre els resultats de l’activitat en la recerca del sector públic al privat i el fet que els centres públics podran participar en el capital de societats mercantils subordinen, definitivament, la recerca als interessos del capital.
En matèria laboral, l’avantprojecte referencia a la llei de ciència i a l’EBEP, no introduint cap canvi significatiu. Continua considerant als joves investigadors com a estudiants, negant una vinculació laboral àmpliament demostrada, a la vegada que ofereix la possibilitat a les universitats i centres de recerca d’incentivar els mèrits del personal segons els criteris que les pròpies institucions dictaminin. Amb una plantilla temporal que suposa més del 50% de la contractació, la Generlitat continua fomentant l’explotació de la majoria dels treballadors mentre premia a una petita elit, apuntalant el mode de funcionament caciquil de les universitats.
La sintonia entre el govern espanyol i el català és total, com no podria ser d’una altra manera. Les reformes presentades, lluny d’anar dirigides a fomentar la cooperació, a garantir unes condicions laborals dignes i a posar a la ciència al servei de les necessitats de la classe treballadora, es focalitzen en adaptar al sistema científic-tècnic a les noves necessitats del capital. La flexibilització i l’especialització, tan escoltades en els darrers mesos, no són més que la posada a punt del capitalisme. Tot i que l’actual desenvolupament de la ciència podria millorar substancialment la qualitat de vida de la majoria de la població, mentre siguin els interessos d’uns pocs els que primin qualsevol avanç anirà dirigit a incrementar els beneficis del capital, evidenciant la contradicció irresoluble entre el caràcter social de la recerca i la producció i el mode privat de propietat.
L’oposició frontal dels sindicats a les reformes esmentades preveu una possible escalada de la conflictivitat en els propers mesos. Hem de ser conscients que, mentre les seves normes de joc continuïn vigents, ni les derrotes ni les victòries seran mai absolutes. L’única solució és l’organització com a classe independent, amb la vista posada al futur, lluny dels immediatismes que ens volem imposar, per a posar al sistema científic-tècnic al servei de les necessitats de la classe treballadora, per a fer un ús racional dels recursos, per a desenvolupar en benefici de la majoria les forces productives.
“Per a que els coneixements i la ciència deixin de ser un privilegi exclusiu, per a que no serveixin a l’enfortiment dels rics i dels explotadors, per a que es converteixin en una arma d’alliberament dels treballadors i dels explotats” – V.I. Lenin
