Els sindicats de professors han convocat vaga els dies 25 i 26 de gener, coincidint amb la vaga del sector sanitari. La coincidència de la convocatòria no és casual, i és que ambdós sectors comparteixen problemàtiques similars i, per tant, reivindicacions semblants. De fet, la convergència de problemàtiques tampoc és casual, sinó que són el resultat d’una mateixa lògica que subjau al treball assalariat del sector públic, per una banda, i al seu paper com a part integral de la gestió pública dins dels límits jurídics del capitalisme, per l’altra.
Pel que fa al sistema educatiu, estudiar la seva funció en l’ordre social capitalista és essencial per entendre les lògiques que impulsen tant al govern central com a l’autonòmic a portar a terme una reforma educativa integral, amb mesures com la LOMLOE, la LOSU, la LCU, la llei d’FP, l’Estatut del Becari o els decrets de Cambray, que venen a adaptar el conjunt del sistema educatiu a les denominades “noves realitats” del mercat de treball, que no són altra cosa que una modernització de l’explotació. En aquest sentit, és important tenir en compte algunes característiques del sistema educatiu sota el mode de producció capitalista.
Primer de tot, cal parlar del sistema educatiu com a garant de la producció de força de treball, és a dir, com a institució que forma a àmplies capes de la joventut estudiant amb la finalitat d’integrar-les al mercat laboral, en funció de les necessitats conjunturals del capital. Constantment sorgeixen nous llocs de treball amb unes especificitats molt concretes que acaben conduint a una hipertecinificació que es trasllada al sistema educatiu. No es tracta, doncs, d’un sistema educatiu que pretén formar íntegrament a l’estudiantat, sinó que ens volen dirigir cap a unes feines o unes altres en funció de l’interès del capital, que falsament es fa passar per l’interès comú. Aquesta cada vegada major hiperespecialització de l’educació, juntament amb el model de formació dual, s’encarreguen d’aportar mà d’obra barata i a demanda segons les necessitats de les diferents branques de la producció. És en aquest sentit que la LOSU, la llei de FP i l’Estatut del Becari, juntament amb la Reforma Laboral de Yolanda Díaz, conformen l’entramat legal perfecte per apuntalar la precarietat entre la joventut d’extracció obrera i popular.
Alhora, l’educació s’ha convertit en un profitós nínxol de mercat. Per tal de fer front a la decreixent taxa de guany, la classe capitalista busca desesperadament nous mercats a on seguir revaloritzant el capital. El sector públic en general, i l’educació en particular, han esdevingut espais que poden ser rendibilitzats pel capital privat quan aquest es troba amb dificultats per seguir acumulant-se. Al marge de la formació dual introduïda per la llei de FP i per la LOSU, que, tal i com s’ha mencionat abans, suposa un abaratiment de la força de treball, mereixen particular atenció la subvenció a l’educació privada, en forma de concerts, i l’externalització dels serveis associats al mon de l’educació. Es calcula, de fet, que més del 30% dels alumnes matriculats a Catalunya cursen estudis a l’ensenyament privat, la major part dels quals estan finançats amb recursos públics.
Cal recordar també el paper fonamental que té el sistema educatiu en la reproducció ideològica, que legitima i naturalitza l’ordre social capitalista. I és que l’ordenament dels currículums no és pas casual: la concepció mecànica dels esdeveniments històrics, la selecció intencionada dels continguts de matèries com filosofia o la creació d’assignatures com emprenedoria. L’orientació de tot el seu programa educatiu està dirigit a justificar i mantenir les relacions socials capitalistes.
Tenint en compte tots aquests factors, no és d’estranyar que l’educació acabi siguent un element reproductor de les desigualtats socials. Més enllà de la igualtat formal d’oportunitats, la realitat és que els estudiants i les famílies d’extracció obrera i popular solen trobar-se amb dificultats a l’hora de pagar les matrícules, l’habitatge i el transport, el que suposa enormes traves per poder dedicar-li el temps, els recursos i els espais necessaris als estudis. A tot això, es suma el caràcter segregador del sistema educatiu, amb els diferents “itineraris” a les darreres etapes de la ESO o les proves d’accés a la universitat. L’educació, en definitiva, s’adapta a la divisió social del treball, que requereix formar a àmplies capes de la joventut d’extracció obrera i popular per a feines tècniques, fomentant d’aquesta manera l’elecció d’una deliberadament devaluada FP, cada cop més hipertecnificada.
I és justament en la línia d’aprofundir en tots i cadascun d’aquests aspectes que es situen les reformes dels decrets de Cambray. Ja el curs passat va venir marcat per una elevada conflictivitat entre els sindicats i la Generalitat. Des dels diferents sindicats es situava que els decrets del conseller venien a retallar els drets laborals de les plantilles, carregant-les de més feina, la qual cosa repercutiria en un empitjorament de la qualitat educativa. Malgrat l’acord signat al setembre, a on el departament es comprometia a treure noves places de professorat, la comunitat educativa destacava que tornarien a les mobilitzacions. I així ha sigut. La manca de compromís en l’estabilització de les plantilles, la falta de recursos que, entre altres coses ha fet que més de 20000 alumnes de FP haguessin de recórrer a l’educació privada, la no reversió de les retallades i la reforma del currículum, han accelerat aquestes convocatòries de vaga.
És, doncs, fàcil d’entendre la lògica darrere de les reformes que apliquen tant el govern central com l’autonòmic. Davant la nova crisi capitalista, la burgesia busca mantenir beneficis i legitimar la seva posició. Això es tradueix en una ofensiva capitalista cap al conjunt de la classe obrera i del poble treballador en general que abasta diverses dimensions; nous espais de valorització, augment de l’explotació de la força de treball, i intensificació de l’ofensiva ideològica. A això respon la reforma educativa.
És important recordar que l’Estat és una eina que gestiona els interessos comuns de la burgesia, i que les diverses faccions d’aquesta es disputen el poder per tal de que la forma en la que es defensen aquests interessos sigui beneficiosa per ells. Tot i la retòrica de confrontació amb el govern central, no podem perdre de vista que el govern autonòmic és una part integral de l’Estat i que, per tant, segueix responent a les mateixes lògiques. Per això no sorprèn pas el caràcter continuista dels decrets de Cambray respecte de la reforma educativa del govern central.
La necessitat de generar espais de confluència de lluites, de debat i d’anàlisi ha de ser, doncs, una prioritat. Situar com a punt de partida les reivindicacions concretes per acabar lligant-les a la superació del model educatiu que existeix sota el marc del capitalisme és una necessitat. L’educació mai no estarà al servei de la nostra classe mentre vivim sota el jou de la dictadura del capital i és per això que estem en l’obligació de respondre a tots i cadascun dels seus atacs.
Aquest 25 i 26 de gener sortim als carrers, però la lluita continua a cada centre d’estudi, a cada centre de treball, a cada barri obrer. Transformem la ràbia en organització.
Comitè Nacional dels CJC-Catalunya
