El marc polític en el que ens movem és, a grans trets, similar al que es ve donant durant tota la legislatura. La capacitat de contenció de la socialdemocràcia i les aliances que aquesta configura amb determinats sectors del sindicalisme ha cristal·litzat en un acord de reforma laboral tripartit, entre el govern, les cúpules sindicals i la CEOE que, lluny de millorar les condicions de vida de la classe aprofundeix en la flexibilització interna i apuntala la flexibilitat externa.
En la línia de la política del pacte desplegada per les cúpules de les dues principals centrals sindicals, CCOO i UGT, destaquen la promoció d’assemblees de delegats amb la presència de la ministra de Treball Yolanda Díaz, que van tenir lloc a finals de gener a Barcelona, i la promoció dels aspectes beneficiosos de la nova reforma entre la nostra classe, trobant casos paradigmàtics de repartides de pasquins cridant al tancament de files amb el govern. En contraposició a aquestes postures, el dissabte 29 de gener es van articular diverses mobilitzacions contra la reforma laboral, que van continuar fins el dia 3 de febrer, que es va convalidar el reial decret. A Catalunya, alguns sectors d’aquest sindicalisme alternatiu, com la COS i la IAC, s’alineen amb les tesis nacionalistes propugnades per ERC, que demanen la prevalença del conveni autonòmic sobre el de sector, amb la pèrdua de drets que això pot implicar.
En matèria d’educació la polèmica continua marcada per la sentència del TSJC que obliga a impartir el 25% de les classes en castellà, la qual cosa resulta perjudicial pels interessos dels estudiants d’extracció obrera i popular, ja que podria ser una mesura que incrementés encara més a la segregació. El tira i arronsa entre la Generalitat i el govern estatal continua present amb la darrera mesura de la Generalitat, que pretén situar com a requisit per a accedir al cos docent l’obtenció del nivell C2 de català, això sí, sense assegurar-ne cursos ni exàmens gratuïts, obrint les portes a un nou nínxol de mercat. Entre tant, en el marc de relacions per a la modificació del sistema de finançament entre la Generalitat i el Govern de l’estat les posicions continuen separades, tot exigint la Generalitat una modificació substancial del model de finançament que incrementi la seva autonomia, seguint amb la línia netament autonomista dibuixada per ERC des de els inicis de la legislatura. En el marc estatal la LOSU i la llei de FP continuen siguen els principals camps de batalla. És important remarcar que la LOSU i la ley de FP no s’han d’entendre aïllades de la reforma laboral, ja que venen a fomentar la utilització del treball a demanda així com a assegurar l’ajut a les empresses vestit com a contractes formatius.
Per la seva banda, la qüestió de l’habitatge continua estant al centre del tauler polític. El govern de coalició aprovava fa escasses setmanes el bonus jove, un ajut destinat a sufragar els costos del lloguer. La normativa neix ja mutilada i és que els requisits per a poder sol·licitar-la fa que només pugui arribar al 1,7% dels joves. El fet ser un ajut acotat en el temps, que exigeix d’uns ingressos mínims i d’un contracte de lloguer deixa fora de l’equació als sectors de la classe més vulnerable. A més amés, el fet que per a poder sol·licitar l’ajut el contracte de lloguer no pugui superar els 600 euros mensuals, 900 si així ho decideixen les comunitats autònomes, deixa fora a la major part dels joves que viuen a Barcelona i la seva àrea metropolitana, a on el lloguer mitjà es situa en 916 euros mensuals. Amb tot, el principal problema de la mesura és la mesura en sí mateixa, i és que es tracta, en definitiva, d’una transferència indirecta de les rentes del treball al capital. Que l’estat atorgui un ajut de 250 euros mensuals que va, directament, a mans dels propietaris, només es pot entendre si s’entén l’habitatge com una mercaderia més i si es vol protegir, per sobre tot, als propietaris que es lucren amb les necessitats alienes. En una línia similar ha entrat a legislar la Generalitat, que proposa subvencionar directament als grans tenidors que es comprometin a no desnonar, és a dir, socialitzar les pèrdues per a privatitzar els beneficis. De nou, les CUP tornen a sorprendre posicionant-se favorablement al nou esborrany de la llei d’habitatge, mostrant descaradament el seu paper com a gestors de la dictadura del capital.
La pandèmia i la seva gestió ha continuat marcant l’actualitat d’aquestes setmanes. Cada cop s’introdueix amb més força la idea de conviure amb el virus, proposant la retirada definitiva de les mesures de prevenció a la primavera. La tònica en la gestió ha continuat siguen la mateixa que des de que es van iniciar les restriccions, la limitació de l’esfera social ha anat acompanyada d’una sèrie de mesures dirigides a reduir els períodes de baixa per COVID-19, mostrant l’interès en deixar enrere la pandèmia i reactivar l’esfera productiva. Això no obstant, la realitat és que els centres hospitalaris continuen col·lapsats per la manca de professionals i de recursos, sense que la Generalitat hagi habilitat cap partida pressupostaria ni hagi increment significativament la contractació. No és millor la situació als centres educatius, a on la gran quantitat de baixes com a conseqüència de la pandèmia no han sigut cobertes en molts casos, el que ha implicat una sobrecàrrega per als professionals del sector tal i com denuncien els sindicats. En definitiva, d’aquesta pandèmia sortim amb un increment en el grau d’explotació de la classe obrera i, en particular, de la joventut, alhora que queda cada cop més clar l’interès de mantenir intacta l’esfera productiva per sobre de la salut i la qualitat de vida de la població.
De nou, insistim que la joventut obrera no te res a guanyar en aquest escenari de pugna entre diferents sectors de la burgesia i fem una crida a l’organització entorn a la joventut comunista i a estructures de classe independents.
Tria el necessari.
Comitè Nacional dels CJC-Catalunya
